Eliseo Pascual Gómez, professor i catedràtic emèrit de Medicina de la UMH i excap de Reumatologia de l’Hospital General Universitari d’Alacant ha publicat recentment un article de recerca en la prestigiosa revista Nature Reviews in Rheumatology. Sota el títol: “Mecanismes de formació de cristalls en la gota. Un enfocament estructural”,  el professor Pascual obté dades rellevants i desconeguts que permeten  comprendre la gota en la seua amplitud com a malaltia de dipòsit de cristalls. L’obra estableix les bases per a la comprensió de quina manera i lloc es constitueixen cristalls d’urato monosódic en la gota. Aquests principis permeten un major enteniment de la naturalesa crònica i evolutiva de la malaltia de la gota davant la falta de tractament o si fóra ineficient.

“Naturalesa crònica i progressiva de la gota en absència de tractament” Com es forma la gota?

La malaltia de la gota apareix com a fases agudes i doloroses d’artritis, fonamentalment de diverses articulacions del peu, encara que també d’altres articulacions. La gota es deu, bàsicament, a la formació i dipòsit de cristalls d’una sal d’àcid úric (urato monosódic) del propi organisme, principalment en articulacions. Són imprescindibles alts nivells d’àcid úric en sang per a la formació de cristalls, no obstant açò, es desconeixien els mecanismes que possibilitaven la formació d’aqueixes partícules i el lloc d’origen de la seua aparició. Aqueixa falta d’informació es devia al fet que els cristalls es dissolen durant el procés de fixació de teixits, imprescindible per a la seua tinció i revisió per part dels patòlegs. Per tant, no apareixen en les preparacions histològiques.

En què consisteix en estudi NATURALESA CRÒNICA I PROGRESSIVA DE LA GOTA EN ABSÈNCIA DE TRACTAMENT del professor Eliseo Pascual Gómez?

La possibilitat de la realització de l’estudi del professor i investigador de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, Eliseo Pascual Gómez, ha sigut possible per l’apreciació de fibres col·làgens de la superfície del cartílag amb un dipòsit ordenat de cristalls. Posteriorment, en dur-se a terme preparacions histològiques a través de biòpsies quirúrgiques (corts després de congelació del teixit sense fixar), on s’aprecia la conservació de cristalls, a més de la deducció raonable dels mecanismes de formació. Tot açò, unit a recents dades sobre la ubicació concreta dels cristalls d’urato, obtinguts mitjançant ecografia d’alta precisió, dóna com resultat una completa imatge en el procés de formació d’aqueixos cristalls fins al moment desconeguda.

Com es formen els cristalls en la malaltia de la gota?

Principalment, els cristalls es constitueixen sobre la superfície del cartílag articular sobre fibres col·làgens del cartílag, que prèviament han sigut alterades per un procés de artrosi molt precoç. En aquest cas, els cristalls conformen files ordenades al llarg d’ondulacions que presenten aquestes bandes en quedar lliures i retraure’s. A més, van formant-se a l’interior de diversos tendons, com per exemple:

• el rotulià
• el de Aquiles
• o els flexors dels dits de la mà
• en lligaments
• en llocs on al no produir-se inflamació de gran magnitud són inapreciables

De manera tardana van constituint-se nòduls (tofos), en els quals inicialment es constitueixen cristalls de manera ordenada en els teixits. Més tard creixen fins a fer-se palpables i aconseguir grandàries considerables: poden tocar-se en diverses localitzacions del cos, com en el colze. Així mateix, també es van formant de manera interna i únicament es perceben mitjançant tècniques d’imatge. Els cristalls formats sobre cristalls previs, formacions esferulíticques, adopten un aspecte de ventall i són habituals en diverses cristal·litzacions naturals i formacions geògiques. Els tofos, en créixer al costat de l’os articular, dóna lloc a erosions que poden percebre’s en radiografies de la gota.
El mecanisme propi de la formació de cristalls (en superfície del cartílag i interior de tendons) es constitueixen sobre fibres col·làgens (fibres “de sostén” d’òrgans i teixits) en llocs que presenten estructura complementària al cristall format. Tot açò disminueix l’energia necessària per a la seua formació i defineix el lloc on es nucleix. Nous cristalls ja aconsegueixen trobar un lloc de creixement, per a així començar la formació de tots.
Les troballes obtingudes no incideixen directament sobre l’esquema de tractament de la malaltia, però sí permeten la comprensió de la mateixa. En ocasions és percebuda com una malaltia episòdica i en ocasions present durant els casos d’artritis gotosa. Tot açò conseqüència directa d’un permanent dipòsit i perllongat en el temps. El dipòsit de cristalls, davant l’absència de símptomes, provoquen inflamació local i afavoreix la arterioesclerosi i les seues conseqüències com la malaltia cardiovascular, és comuna en pacients de gota. Existeixen recents informes de major impotència en aquests pacients, com a conseqüència de la arterioesclerosi i la disminució del flux sanguini dels gots que aporten sang per a l’erecció. El professor de la UMH, Eliseo Pascual, afirma que “és molt útil que els ciutadans sàpien que el tractament de la gota és molt eficaç i hui es té per curable; des d’Alacant hem fet contribucions significatives per a adequar el tractament a la realitat de la malaltia, que ara entenem molt millor”.
Visita l’article per Eliseo Pascual publicat ací: www.nature.com